Els darrers dies de la Catalunya republicana, d'Antoni Rovira i Virgili: blog+reedició del llibre

#08 / Travessem la ratlla

Un grup de gent negreja davant nostre, al mig de la carretera, entre la doble renglera de cases. El Pertús! És la frontera.

En acostar-nos-hi, ens adonem del barratge que hi ha muntat; una cadena a mitja alçada, i al darrere uns escamots de gendarmes i un cordó de soldats amb fusell i baioneta al canó. Quan som més a prop comprovem que els soldats són negres –exactament de color de xocolata–, amb el fes vermell i el capot de color d'oli. Heu-vos aquí alguns batallons d'aquesta tropa, i no ens sorprèn la troballa. No ens sorprèn, ni ens estranya; però ens fa una mica de mal al cor.

Gràcies, una vegada més, als bons oficis de Bosch Gimpera, fem el pas de la ratlla sense destorbs. Davant de nosaltres la cadena cau, el cordó de senegalesos s'obre pel mig com els dos batents d'una porta, i els nostres tres vehicles passen enllà i pugen pel carrer costerut d'aquest vilatge rossellonès.

–Ja som a França –criden unes veus dins l'autocar.

Els nostres cors bateguen. És el moment de més

#07 / Un altre pas de la ratlla: les «Corrandes d'exili»

Pere Quart (Joan Oliver) va expressar en vers el que Rovira i Virgili i molts altres exiliats van escriure en prosa. El recull Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939, a cura de Maria Campillo (Barcelona: L'Avenç, 2010), aplega un conjunt de relats que reflecteixen l'experiència de «passar la ratlla» («travessar "la ratlla" imaginària marca simbòlicament l'abast de la pèrdua, el final d'una etapa i l'inici d'una altra»). Naturalment, inclou unes pàgines dels Darrers dies de Rovira i Virgili, les que recullen el moment en què ell i els seus acompanyants passen la frontera.

La primera versió de les «Corrandes d'exili» d'en Pere Quart, publicada a la revista Germanor de Santiago de Xile el gener de 1940 (Oliver va viure a Santiago del 1940 al 1948), era una mica diferent de la que coneixem avui:

      Avui en terres de França
      i demà més lluny potser,
      no em moriré d'enyorança
      ans d'enyorança viuré.

      Que els pins cenyeixin la cala,
     

#06 / «Es llegeix amb el mateix fervor que una novel·la» (Joaquim Molas)

Al pròleg que Joaquim Molas va escriure per a l'edició de Teatre de la natura. Teatre de la ciutat (Proa, 2000), comenta breument l'estil dels Darrers dies, que considera un dels «tres grans llibres» de Rovira i Virgili, juntament amb el Teatre de la natura i Teatre de la ciutat:

Els Darrers dies, que es llegeix amb el mateix fervor que una novel·la, per exemple, de la lost generationi que podria donar lloc a un esplèndid guió per a la TV o per al cinema, constitueix un testimoni dramàtic, minuciós de l’èxode republicà dels primers mesos del 1939. El jo narrador, com perdut, es dilueix dins una multitud, confusa i nerviosa, que va i ve, a la deriva, d’un costat a l’altre, dominada per la por, els rumors i l’egoisme. El testimoni, però, d’un realisme aspre i tallant, pren volada, d’una banda, gràcies a les reflexions, més que sobre la guerra, sobre el destí d’un país derrotat que, malgrat tot, vol mantenir la fe. I, de l’altra, a les constants escapades cap a la descripció de

#05 / Quim Torra: 'Ens queda la memòria'

Ens queda la memòria. A tots els pobles vençuts els queda la memòria, només. I quan aquesta es combina amb la dignitat, esdevenen exemples extraordinaris.

Ja fa alguns anys va caure a les meves mans el llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili. Recordo haver-lo llegit d’una tirada, compulsivament, amb la sensació de viure com mai fins aleshores l’enfonsament d’un somni i del final de qualsevol esperança.

Quim Torra

                            ——————————————

Llegiu l'article complet al Singular Digital i ajudeu-nos a recuperar aquesta crònica personal i política de la caiguda de Catalunya sota el règim franquista.

Amb la reedició, resseguireu el camí físic i moral de Rovira i Virgili i un grup de diputats des de Barcelona fins a l'exili passant per la Conreria, el Maresme, Girona, Olot, Cantallops, Agullana, la Vajol, Figueres la Jonquera, el Pertús, el Voló i Perpinyà.

Contribuïu al rescat i la difusió d'aquest testimoni indispensable

#04 / El bibliobús com a metàfora

Una lectora ens ha preguntat per què hem inclòs una fotografia del bibliobús en les imatges de la campanya. En el bibliobús i altres vehicles van poder marxar plegats cap a l'exili alguns intel·lectuals i polítics, acompanyats dels seus familiars: Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Mercè Rodoreda, Magí Murià, Pau Vila, Feliu Elias, Josep Maria Francès, Alfons Maseras, Ramon Vinyes, Joan Soler i Pla, Avel·lí Artís i Balaguer...

«Ens queda la memòria. A tots els pobles derrotats només els queda la memòria. El bibliobús que va marxar de Barcelona el 23 de gener del 1939 i que va entrar a l'altre costat de la ratlla vuit dies després és molt més que una carrosseria bruta i atrotinada que s'arrossegava com podia per les carreteres embossades, plenes de gent que fugia de la por i de la barbàrie en aquells últims dies de la guerra mentre continuaven plovent bombes del cel. És el símbol d'una llengua i d'una cultura vençudes camí de l'exili. És la representació del desastre nacional que

#03 / Cròniques de la retirada i l'exili

El 2008 l'historiador i professor de Periodisme Josep Maria Figueres i Artigues escrivia una columna al setmanari Presència anomenada «Llibres amb història». El 26 de setembre de 2008 publicava aquest comentari sobre Els darrers dies de la Catalunya republicana:

«La personalitat d’Antoni Rovira i Virgili, que s’inicia sobre les bases federalistes de Pi i Margall i s’inscriu després amb Almirall en un catalanisme decidit, esclata amb brillantor en els darrers esdeveniments de la guerra del 1936-1939 amb la plena maduresa del polític (diputat per ERC al parlament de Catalunya i periodista excel·lent en La Humanitat).
     Així doncs, en aquesta plena maduresa pot donar una crònica punyent dels prolegòmens de l’exili, és a dir, de la diàspora catalana cap a França amb la consciència que aquest exili pot ser i serà molt llarg. A la revista Catalunyade Buenos Aires es publica una de les millors cròniques i reportatges de la retirada de milers de ciutadans amb interseccions ideològiques:

#02 / 24 de gener de 1939

Els fets d'aquests dies són ben densos i intensos. Vivim un moment crucial de la història de Catalunya. Hi ha una pila de coses, d'institucions i d'homes que es troben a l'acabament. Es clou tot un període de catalanisme. Cau la Generalitat amb la seva mitja autonomia inicial, que ha estat reduïda a poc menys que res d'ençà que el govern de la República s'instal·là a Barcelona. I tornem a un període –potser molt llarg, potser molt curt– d'accentuat unitarisme espanyol, segurament el de més accentuat unitarisme que mai hi hagi hagut en la vida del nostre poble. Catalunya és una nació d'història trencada i dolorosa. Ha passat els segles edificant amb esforç enorme una organització política, un règim de llibertat, i una rica economia, que s'han esfondrat una, dues i tres vegades, per la violència o per l'astúcia dels enemics.!

[Ajudeu-nos a tornar aquest llibre al públic amb una reedició](

http://www.verkami.com/projects/6256)

#01 / Una setmana amb passatges dels 'Darrers dies...' a RodaMots

Els qui estigueu subscrits a 'Cada dia un mot' ja ho deveu haver vist, però els altres potser no: aquesta setmana l'hem dedicada a enviar mots i passatges trets d'Els darrers dies de la Catalunya republicana. Trobareu els cinc mots enviats en aquest enllaç.

Com altres vegades a RodaMots, l'important potser no són tant les paraules com els fragments que hem triat. Si us hi fixeu, als enllaços que hi ha al peu de cada mot podreu anar als passatges més extensos.

El d'avui, per exemple, és el «Jurament de l'exiliat» amb què es clou el llibre: «...vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal».

I al mot que enviàvem dimecres posàvem un enllaç a un article que Rovira i Virgili va publicar a l'exili, l'any 1945, a la revista La Humanitat: «Catalunya i el federalisme espanyol». Aquest article forma part d'un recull publicat recentment per Cossetània i que no dubtem a recomanar-vos: Sobre història de Catalunya.